El cas d'Islàndia (7.5.2)


L'opinió pública islandesa estava preocupada que no s’investiguessin les raons de l’enfonsament del seu sector bancari. Hi havia un profund desig de veure si hi ha hagut desviament de fons o lucre personal.
(...) El Govern islandès no està obligat a transformar la garantia de dipòsits en una garantia total d'Estat. I la culpa és compartida. Les autoritats islandeses no van controlar com havien, i és cert que el país patia de relacions incestuoses entre supervisors, polítics i banquers (és el que investigo), però també que les autoritats angleses i neerlandeses van ser negligents, no van exercir el control que exigeix la llei europea. Però això no és raó per a que el pobre pescador Jonas pagui els riscos d’estalviadors holandesos i britànics atrets per tipus d’interessos altíssims. (...) La posició intransigent d’anglesos i holandesos va venir perquè temien que si la gent veia que les garanties bancàries no cobreixen el 100%, hi hauria una retirada massiva de dipòsits. S'havia d’evitar de qualsevol manera, tan els feia Islàndia, la llei... Pura 'realpolitik'.
Beatriz Navarro, entrevista a Eva Joly, "Los paraísos fiscales son una incitación al pillaje en África", La Vanguardia  28-02-2010.