La idea de perllongar la vida de les centrals nuclears a canvi d’impostos ja va ser plantejada el 2006 en un informe del Govern català elaborat per l’economista Josep Garriga. (...) proposava que, un cop garantit la seva seguretat, les nuclears tinguessin cinc anys més d’activitat (després de 40 anys de vida) i que en aquest període els beneficis es destinessin a les fonts renovables (50%) i a altres finalitats (seguretat, entorn de les centrals...).
(...) el responsable de medi ambient del PSOE (...) afegeix que “les centrals nuclears estan amortitzades” i que “haurien de ser les pròpies empreses explotadores les que destinessin una part dels beneficis a tendir vers la transformació dels seus models de producció”. “I algunes ja ho estan fent”, sentència.
“Les nuclears estan rebent uns beneficis excessius, inclús en la situació actual i sense allargar la vida, ja que van ser amortitzades amb càrrec als ajuts que van rebre” a partir de 1997 per adaptar-se a un mercat liberalitzat, sosté Marcel Coderch (...).
“Aquest impost es pot aplicar ja. Les centrals estan amortitzades. Si Espanya implantés una taxa similar a l’alemanya (120 euros per gram d’urani), podria recaptar 14.000 milions d’euros, la qual cosa reforçaria el lideratge del nostre país en unes tecnologies baixes en carboni que tindrien un paper clau en la recuperació econòmica”, diu Jordi Ortega (...).
(...) la patronal Unesa nega que els nuclears estiguin amortitzades. (...) la presidenta del Foro Nuclear, senyala que (...) les empreses elèctriques només abordaran allò que el surti a compte.
Antonio Cerrillo, ¿Deben las nucleares pagar las renovables?, La Vanguardia 13-09-2010.
Beneficis de les nuclears caiguts del cel ... de la ma de la normativa
Els partidaris de gravar les nuclears invoquen els alts beneficis que aquestes han obtingut a l’afavorir-se amb l’ajut fixat el 1997 en concepte de costos de transició i pels avantatges del sistema regulador de preus. (...) les nuclears actuals tenen alts beneficis gràcies a que venen la seva producció a un preu elevat. Això es deu al peculiar sistema de fixació de preus en el mercat majorista, en el qual les empreses compren la ‘llum’ com en un llotja. Així, el sistema va oferint l’electricitat segons l’evolució de la demanda, però al final totes reben el preu més alt (al marge dels costos de generació que tinguin en cada cas). En aquesta llotja, el sistema elèctric aporta primer la nuclear (que no pot deixar de funcionar) [degut a la gran inèrcia dels processos d’aturada i d’arrencada], després les renovables (la producció de els quals s’ha d’adquirir obligatòriament) [degut al cost zero en combustible i als compromisos amb la UE], a continuació s’utilitza la hidroelèctrica a vegades, i, finalment, es recorre al gas i al carbó, que solen ser les més cares. I aquest darrer preu és el que perceben les empreses hidroelèctriques i nuclears, malgrat que els seus costos són molt inferiors. (...)
Aquest sistema és semblant al de la dictadura, que garantia uns preus que asseguraven que la central amb uns costos de generació més alts no tingués pèrdues.
Els preus que perceben aquestes companyies [nuclears] (que bàsicament recullen els preus dels costos de pagar el gas i el petroli, però no els seus costos més barats) es coneixem com ’beneficis caiguts del cel’ (...) Segons Joan Herrera (...) els ’beneficis caiguts del cel’ van ser de 3.600 milions d’euros el 2008.
Un informe de la Comissió Nacional
Els experts consultats exposen que, de la mateixa manera que amb el canvi regulatori les elèctriques van dir que rebrien menys diners, i per això se les va compensar, ara s’hauria de retornar als consumidors el cobrat de més (amb relació al que haurien d’haver pagat amb l’anterior).
A. Cerrillo, ‘Beneficios caídos del cielo’ para las centrales, Aquest sistema propicia que sempre s’hagi de recórrer a una generació cara, ja que en cas contrari, tota la generació tindria una retribució més baixa, cosa que evidentment no interessa a les empreses elèctriques.
